Si el
comerç-e representa la capacitat d’Internet d’esdevenir alguna cosa més que un
canal, els models d’ingressos virtuals per natura com els portals i la publicitat, el
cobrament pels continguts, i la infomediació (comunitat, registre...) ens recorden
precisament l’essència d’internet com a gran canal d’informació.
Si els models més clàssics d’ingressos com el comerç-e han
estat víctimes de l’especulació, és en aquests models essencialment virtuals on
l’oncle especulador va atiar amb força l'espiral que indefectiblement havia de
conduir cap l’autofàgia. Però més enllà del victimisme, què ha passat de fet amb
la publicitat en línia, la subscripció o la infomediació? On són els meus ingressos?
Primer, l’aparició dels portals generalistes com a estendard de
la nova economia es basava en la creença que la publicitat en línia podria créixer a
partir de l’allau de nous navegants que Internet tenia cada dia. Aquests grans
portals tenien a més un paper mediàtic molt important, cosa que no va passar
desapercebut pels grans grups de comunicació.
Amb el temps, l’estancament del creixement del tràfic, la caiguda
de la publicitat interactiva en la seva pròpia teranyina ja que es valorava segons el
nivell de resposta (un fet totalment injust si ho comparem amb altres mitjans) i,
finalment, la caiguda de les tarifes entre un 50 i un 80%, ha fet que fins i tot
l’únic portal que oferia guanys, Yahoo, passés a
números vermells.
El futur de la publicitat i dels models que s’hi basen passa per
una major creativitat de les campanyes (pensem en quantes campanyes de cibertires ens han
cridat l’atenció... o simplement quantes en recordem), la diversificació cap a
altres formats (per exemple, l’agència Ad Pepper
té com a eslògan "Més enllà de la cibertira") i, finalment, també per una
major integració entre publicitat i continguts.
"La
clau de l'èxit passa per un model
mixt, gratuït i de cobrament" |
Segon, un altre model virtual d’ingressos és el cobrament pels
continguts, especialment sota la forma de subscripció. D’entrada, semblava difícil
que algú pretengués cobrar per serveis que en molts casos es podien obtenir
alternativament de forma gratuïta. Així, alguns que havien apostat per aquest model van
cedir davant la pressió i, d’aquesta manera. per exemple els continguts de
l’enciclopèdia Britannica.com esdevingueren
gratuïts. El cobrament era un model en aparent ostracisme, tot i que de fet tots els
portals pretenien arribar-hi un dia o altre.
A la llarga, però, la gratuïtat ha hipotecat, en part, el futur, tal
com havia passat abans amb un altre format multimèdia: molts mitjans es van llançar a
regalar CD de tot, cosa que després ha dificultat davant l’usuari que es poguessin
cobrar preus raonables, tot i la superior prestació respecte el paper.
La clau de l’èxit passa per un model mixt, gratuït i de
cobrament (com per exemple, Grec.net, el portal del Grup Enciclopèdia Catalana); per la
qualitat i pel caràcter únic dels continguts, per la flexibililitat en les fórmules de
cobrament i l’aparició del micro-pagament (pagament per bit); i, finalment, per la
potenciació de la venda de subscripcions corporatives a entitats i col.lectius.
En tercer i darrer lloc, els models d’infomediació han tingut
també molts problemes i han patit, en gran manera, els mateixos inconvenients que els
portals generalistes.
D’una banda, les comunitats virtuals havien de permetre publicitat
segmentada a elevats preus, però ara el seu futur passa per la integració en cicles del
que s’anomena les 3 C: comerç-continguts-comunitat, o sia, buscar les
sinergies amb la resta de models, com és el cas d’EspacioPyme.com, una comunitat B2B.
D’altra banda, els models d’associació a comerços-e
(comissions per compres posteriors) continuaran creixent a l’entorn d’uns quants
comerços-e, però caldrà que també incorporin altres models, mentre que els models de
registre (dades personals a canvi de serveis en línia) veuran aplicacions innovadores
(pensem que els clients de la botiga en línia de llibres d’El Corte Inglés, gran font de registres, reben
informació de tot menys de llibres).
Si el sector de la creació de continguts és capaç de transmetre una
sensació de valor dels continguts, els models virtuals acabaran reeixint. Cal, però,
també que no s’apliqui cap model en puresa: cal combinar tots els models
d’ingressos conjuntament. Després de la neteja tècnica que patim, restaran i
apareixeran els projectes més seriosos, i no precisament de la mà de l’oncle ric.
Publicat a: Dossier
econòmic de Catalunya, Dossier de les tecnologies; 24 de novembre de 2001. |
